Opinions valencianistes

La Declaracio Valencianista de 1918

2008-11-14T20:42:00.004+01:00

Epoca V – Nº 37 – Maig 1998.
Seccio: Art, ciencia, historia.
15/Lo Rat revista.

Cal no oblidar el passat, per a que, com diuen alguns, no nos vejam somesos a repetir els errors i pugam mantindre-nos (dins de lo que cap) coneixedors de la nostra propia historia, i “estar a be” en la memoria i recòrt dels nostres antepassats.

Per aixo vullc recordar que enguany es complixen huitanta anys de la Declaracio Valencianista de 1918, document que tractava sobre el fet nacional valencià. Fet i dut a terme per l`Unio Valencianista (UV) i la Joventut Valencianista (JV) de principis de segle.

Sense dubte es un document de gran importancia. I mes si tenim en conte que va supondre una autentica revolucio i que espentà el canvi dins del pensament politic valencianiste de l'epoca.

De fet es, hui per hui, el document nacionaliste mes important (fins als moments actuals) d'este quasi agotat segle.

Els seus huit punts o bases que el conformen constituixen una de les primeres aspiracions per part del poble valencià a l'autogovern mes o manco modern.
Ara, i fins a finals del segle, l'actual Joventut Valencianista (JV) vol fer una crida a tot el poble valencià per a que tots junts pugam commemorar i tindre present l'existencia d'este passat, part irrenunciable del ric i abundant patrimoni valencià
Igualment tambe, precisem recordar i tindre com a referencia a tots aquells prohoms qui varen lluitar per la nostra volguda Patria Valenciana, als que varen ser de Joventut Valencianista (JV) i als que varen firmar publicament en el diari La Correspondencia de Valencia de l'any 1918 aquell document.

Ells son: E. Martínez Sabater, Ignaci Villalonga, Josep Garcia Conejos, Eduart Martínez Ferrando, Pascual Asins, S. Ferrandis Luna, Maximilià Thous i Lluïs Cebrian Ibor.

Per a concloure este breu apunt historic, m'agradaria deixar pas a la “Declaracio Valencianista” de la mateixa forma que va fer-se fa 80 anys en el dit diari La Correspondencia de Valencia un 14 de novembre de 1918.

“... Y ahora, he aquí el documento que enlaza a todos los que tenemos la honra de figurar en el campo del valencianismo”.

Nota actualisada de l'autor: Enguany, es complixen 90 anys de la firma d´un dels documents polítics que es pot considerar precursor del moviment nacional valencià. Huit bases, desenrollades a lo llarc de huit artículs, publicats entre el 16 de novembre i el 7 de decembre de 1918 que plantegen per a sorpresa de propis i estranys, no a soles unes aspiracions encara no conseguides, sino en gran mida, no assumides per gran part del món que hui en dia se definix com a “valencianiste”. Tot un document... per a reflexionar.

L'importancia de la difusio en el valencianisme

2008-11-02T21:53:00.004+01:00

Época VII – Nº 42- Decembre de 1998.

Secció: Opinió.

8/Pàtria Nova.

Dins de les caracteristiques que poden i de fet emboliquen ad esta nostra singular societat, una de les que mes me preocupa, sobreeixint, que mes mal està fent, es la carencia colectiva de pertanyer a una comunitat historica, que constituïx per si mateixa una autentica identitat nacional.

Les causes que alimenten esta carencia i marra d'identitat son complexes i molt diverses. Unes d'orige antic i unes atres de “nou cuny” mes recents. Per eixemple... ahí n'hi ha algunes d'una (per llastima) llista massa gran.

La provincialisacio, les politiques centralistes alienes als valencians, la suplantacio de la nostra natural identitat per una atra foranea, la castellanisacio cultural, llingüistica i politica, l'oblit de les nostres arrels i dels nostres episodis historics, el desconeiximent propi de nosatres mateixos, l'engany dut a determini per grups oposts a la recuperacio nacional valenciana, un sistema politic dirigit a la disolucio de qualsevol fet diferencial que no fora l'establit castellà/espanyol etc. Tot aço i molt mes, ha fet dels valencians un poble ignorant del seu propi potencial historic, politic, social, cultural i fins i tot economic. Pilars fonamentals per a enfortir qualsevol orgull nacional, d'autoestima, d'amor a tot lo propi i autocton, de voler ser lo que hem volgut ser sempre, i d`aprear l'herencia rebuda.

En fi, tot lo que es necessari per a tindre consciencia d'un fet historic i natural com ho es el pertanyer a una Nacio culta, rica en senyes d'identitat clares i intransferibles, propies pero tambe patrimoni de tota l'humanitat.

Per aixo, l'importancia de la difusio del valencianisme per aquells que coneixen les grandees d'esta terra, es de vital transcendència, al carir hui en dia de mijos de comunicacio centrats en este fet, d'institucions publiques i organismes oficials que divulguen l'historia dels valencians, i d'un compromis politic netament dedicat a defendre els interessos del poble al que teoricament representen.

El conreu i difusio del fet valencià està en mans d'entitats civiques i agrupacions culturals baix el soport dels valencians de bona fe, dirigides estes per valencians sacrificats per la recuperacio de la seua Patria. I si no, ¿a vore quí està fent valencianisme llevant als quatre colectius de sempre, coneguts per tots?

El “boca a boca” encara deu funcionar, el parlar quan toca en els amics, cosins i veïns, facilitar llibres i revistes als curiosos avits de saber, difondre el nostre mensage allà a on se puga i nos deixen... i sino tambe.

El paper a desenrollar per qualsevol valencià d'a peu en este sentit es de vital importancia, perque les expectatives que s'auguren no son massa “ideals” per als valencians, i a hores d'ara “la cosa” està clara, o nos fem nosatres mateixos la coca o assentats podem esperar a que nos la facen.

Crec que ya nos han furtat prou, vilipendiat i utilisat com a moneda de canvi en moltes ocasions.

Ya està be de seguir aixina... dormits en els llorers.

Desobediencia civil... ¡ya!

2008-07-07T22:07:00.005+02:00

Divendres, 15 de març de 2002
Secció: Opinión “En Profundidad”
4/Diario de Valencia.

Despres de vore com la catalanisacio del poble valencià continua igual, de la mateixa manera que fa uns anys, i possiblement en tanta o mes intensitat que en l'etapa de govern socialiste. I despres d'entendre que aci pareix que encara no ha naixcut aquell capaç de posar fi ad esta situacio, em formule eixes preguntes que no acabe de respondre'm.

¿Fins a quan tindrem d'estar soportant tanta injusticia i mediocritat antivalenciana? ¿Fins a quan tindrem de seguir tenint membres en el Govern Valencià acomplexats, que s'avergonyixen del llinage que representen? ¿Per qué resulta tan dificil aplicar la llei i la voluntat majoritaria que este poble reclama fa anys? ¿Per qué s'obstinen en ridiculisar sistematicament lo que es autocton i representatiu de la nacio valenciana?

I lo pijor i mes incomprensible de tot ¿Per qué ens provoquen, nos inciten, nos violenten, nos insulten, nos humilien...? No puc respondre, a lo que entenc que no te la seua justa resposta, i preferixc pensar que no te resposta perque si intente respondre a totes estes qüestions (a banda de les mils i mils que es queden en el tinter) soc conscient que podem aplegar a l'irracionalitat mes grotesca, incivica i estupida que l'home puga embastar. Perque pareix, que lo que busquen per mig de la provocacio institucional, es la simple i plana resposta “violenta” de la societat valenciana.

M'esforce per intentar entendre sensata i congruentment la llinia politica mampresa i aplicada pel nostre Govern. I ademes, m'esforce de valent posant-me (o almenys intentant-ho) en el seu lloc, en un alardo sense precedents de balafiament d'empatia que m´obriga el pany de la seua visio cultural, llingüistica i inclus historica de lo que per ad ells es l'actual Comunitat Valenciana, des d'antany nacio, i per sempre antic Regne; breçol d'una de les mes antigues i importants cultures hispaniques. Fet que, a les proves me remet, volen solapar, destruir, amagar... vendre. Manco protegir i conservar, lo que siga.

Ni volent puc dir ya que compren el seu “modus operandi”, pero es que ya ni enganyant-me puc deixar una porta oberta cap a l'esperança mes lluntana, que m´ompliga veritablement d'eixe aire fresc i ilusionant que em faça creure en un dema simplement “valencià”.

De cap de les maneres resulten a data de hui llogiques ni convincents les seues “estrategies”, ni les seues “politiques”, ni les seues “promeses”, ni les seues bones “paraules”, ni les seues falses “sonrises”. Perque l'inoperativitat, la passivitat, la tebiea, l'ambigüitat, i el travestisme politic son la seua carta de presentacio; i continua sent-ho. Han heretat, fent causa propia la politica llingüistica desenrollada pels socialistes, eixa politica mitat peix i mitat carn, odiosa, patetica, i llamentable que onegen com bandera i divisa politica.
La traïcio a la que han somes al poble valencià no te perdo, perque es iniqua i miserable, ya que en engany, “alevosia”, “nocturnitat”, “descampat”, “trencament”, “escalada”, “dolo” “apoderament”, “abus de poder”, i un sense fi de verps i accepcions de significacio semblant, han ferit greument i deshonrat els nostres drets constitucionals i estatutaris de valencians; forçant la nostra llar i la nostra anima, embrutant i prostituint la nostra personalitat mes genuina i vernacula.

Sense possibilitat de resposta, la societat valenciana, el poble valencià, ha soportat aguantat eixemplarment tots aquells atropells culturals i politics que com una gota d'aigua que cau poc a poc d'una aixeta, ompli el got de l'infinita paciencia, el got de l'extrema i excessiva tolerancia valenciana, que com totes les coses i circumstancies del ser huma... tenen un fi i un punt d'inflexio.

La nostra idiosincrasia oberta i acollidora, no deu de ser trencada per unes politiques que releguen el fet diferencial valencià a un segon o tercer lloc, menyspreant allo que ens fa entendre, ser i sentir la nostra herencia de poble.
Els que diuen que defenen i representen la valencianitat de la nostra cultura des de les posicions de poder que dona el Govern, han tret fins a hores d'ara una molt mala calificacio, suspenent per inercia, sempre i reireradament una asignatura que es la base i els fonaments, (el “a, e, i, o, u”) de lo que ens convertix en poble, de lo que nos fa ser hui una nacionalitat unica.

No se donen conte, o no volen, que lo que els valencians i mes concretament els valencianistes reclamem, es lo mateix que arreplega el Titul Preliminar de la Constitucio Espanyola de 1978 i que es considerat dogmatic, base i punt d'inici del restant del text constitucional. En especial referencia als articuls 2, 3.1, 3.2, 4.1, 4.2, d'este Titul pel seu paralelisme en el cas valencià.

Ademes, si m'apuren una miqueta, afegiria l`articul 5, ¿per qué ya me diran vostes quina seria la nova capital de Valencia, en els hipotetics “Països Catalans” (Diario de Valencia 15/02/02) que els nostres chiquets estan obligats a estudiar en l'escola pública?

Aci en Valencia, per norma se conculca i se qüestiona sense pudor la denominacio territorial, historica, el nom de la llengua, els simbols estatutaris, i l'esperit de la naturalea valenciana. Inclus en moltes ocasions pels orguens garants i institucions publiques encarregades de velar, conrear, difondre, protegir... els drets i valors del nostre sistema juridic vigent.

Si no hi ha un atre remei, tindrem de tornar a eixir al carrer, tindrem d'exigir contundentment els nostres drets i llamentablement tindrem l'obligacio de protestar i declarar la desobediencia civil a uns representants politics que han creat un entramat institucional que utilisa el dret i la llei segons conve a uns interessos i no segons conve a la gran majoria del poble valencià, que no enten ser una atra cosa que no siga ser valencià, en llengua valenciana, i en la simbologia valenciana representativa del territori que historicament s'ha denominat Regne de Valencia o Regne Valencià.

Pero... ¿algu dels que tenen el deure de governar-nos, o l'han tingut, s'han parat a vore com nos estan deixant uns i atres la nostra herencia secular, i el nostre patrimoni rebut dels nostres antepassats?

A amagatontes, s'han propost fer de la llengua valenciana una variant de la catalana, de la cultura valenciana una prolongacio de la de Catalunya, del nostre Regne un apendix del “Països Catalans”, i de nosatres... un poble de vençuts reconvertits a catalans de segona, postrats de per vida com a mostra de gratitut a la gran mare putativa catalana. I en estes estem.

Personalment, tota esta realitat em senta com a una punya en el xifoides. I l'aptitut a adoptar esta clara, o nos quedem en casa acatant este desproposit deixant que concloguen per desfer-nos com a poble unic i diferenciat, o anem a tindre una miqueta de vergonya, i al menys nos anem a donar el “gustazo” d'opondre una certa (encara que siga minima) resistencia civil a esta indignitat.

Desobediencia civil ¡ya!, abans de que siga massa tart i acaben de vendre'ns als nostres enemics, els seus, al pareixer, aliats politics.

Resistencia nacional valenciana

2008-05-21T12:06:00.004+02:00

Dimarts, 7 de maig de 2002
Secció: Opinión “En Profundidad”
4/Diario de Valencia.

Per molt que s'obcequen, i per molts interessos que existixquen, pressions, pactes secrets, compromisos, utopies, millons, empreses, traïdors, venuts i bochins... no ens van a fer catalans. Ni de sentiment, ni de cultura, ni per tradicio, ni per historia... en conseqüencia ni de nacio, que es lo que se perseguix. I que es, lo que “grosso modo”, resumix tot este destarifo del nomenat “conflicte llingüistic”, creat i fomentat per aquells que han treballat per a convertir-nos en membres de la nacio catalana.

Ya ho he dit, crec que decenes de vegades en unes atres ocasions, i me ratifique en aço: “els valencians som massa tolerants, tolerants i sobre tot docils”. Som un poble comodo de governar, reconegut historicament com a “moll”. Molt “moll” i meninfot.

Oberts, com se sol dir fins a la medula, possiblement pel substrat mestiç de tants i tants pobles que passaren per aci i deixaren el seu granet idiosincratic. I aixo es lo que no nos pot llevar ningu, sobre tot la nostra manera de vore i comprendre el mon. Si la democracia s'inventà en Grecia, aci des de temps remots, hem sabut posar-la en practica, salvo com sempre dic deshonroses excepcions, perque trobe que no hi ha en el mon païs que tinga tres adscripcions nacionals diferents. Vullc dir, aci hi ha valencians que son o es consideren de nacio espanyola, de nacio catalana, i en ultim terme de nacio valenciana. Als ciutadans del mon i, “apatrides” valencians no els he tingut en conte. ¡Ho sent!.

I esta, i no una atra, es la causa de la gravetat de la nostra malaltia cronica, que ademes pareix que a molts els agradaria que fora terminal. ¿Ho és?... no m'estranyaria gens ni miqueta.

S'ha escrit massa sobre el conflicte “valencià i catala”, s'ha intentat raonar en trellat, en ganes de resoldre els problemes, des de tots els ambits possibles s'ha fomentat el dialec i el consens, pero no ha valgut per a res.

Quan no se vol una cosa, puix... no se vol, i sense voluntat no se poden tancar velles ferides obertes injustament i mantingudes sagnant per conveniencia politica. I esta es i ha segut, l'unica causa d'esta prolongacio innecessaria del conflicte.
Sí tan facil es demostrar que catala i valencià son la mateixa llengua, o una varinat de la primera ¿per qué no ho fan ara que poden des de l'Academia Valenciana de la Llengua?, ¿per qué s'han negat en banda a demostrar-ho en totes i cadascuna de les ocasions que se'ls ha convidat des d'institucions valencianistes a fer-ho? Inclus fins en Canal 9 (TVV) declinaren la seua presencia “corporativament” tot el sector “pro unitat” llingüistica. Quan no se pot...

I ara, els que nos oponem a que l'unitat llingüistica siga una realitat, els mal definits “blavers”, secessionistes, radicals, intolerants, inculs, “feixistes” (fascistes), etc, o els que com yo, (ademes de tot lo d'ades mencionant) creem en una nacio valenciana, historica i cultural, completa en tots els seus aspectes i delimitada territorialment en l'actual Comunitat Valenciana; ¿qué fem?
¿Cedim ara una de les nostres singularitats mes importants, que ens definixem com a poble unic (la llengua) per a que dins de deu o vint anys mes, en una creuada que encara no ha conclos, tingam de continuar consensuant una atra volta el nostre nom, bandera (senyera) o inclus el nostre territori, fins que conseguixquen culminar la seua “entelequia” a costa del nostre patrimoni?

¿Quínes son ara les solucions que se'ns plantegen? A soles nos donen dos: o claudicar, o resistir.

Soc dels que des d'un principi, recolzi l'idea de tindre una nova Academia, perque considerava que era bo deixar vells complexos darrere, i eixir en un atre talant mes imparcial que concretara solucions i donara respostes convincents sense malabarismes, subterfugis, circumloquis, eufemismes, ni pors infundats. Pero veig, que el virus de la nostra malaltia, a la que llinies mes amunt feya referencia, ha segut mes fort i a conseguit infectar ad esta Academia recent naixcuda de la que ni se sap de quína llengua es.

Tinc present que d'ara en avant vaig a ser una especie de “maqui llingüistic” (cultural) en lluita constant contra la norma establida. Una norma deshonrosa i nefasta per al valencià, que no li fa justicia al poble del que emana esta llengua.
Com tambe tinc clar que, este engany al que hem segut somesos es intolerable, i nos llegitima patrioticament per a continuar en les nostres posicions, si cap, en mes força, constancia, corage i rebeldia que abans.

Ya es hora de contestar germans. Ya es hora de plantar-li cara a tanta injusticia pseudocultural.

Als valencianistes militants

2008-05-05T11:52:00.004+02:00

Dimecres, 9 d´octubre de 2002
Secció: “Especial 9 d´octubre”
12/Diario de Valencia.

Des de que fa decades s'intentà impulsar el valencianisme tant politic com cultural, nos hem estat topetant irremediablement sempre en la mateixa “pedra”.

“Pedra” que nos a minvat les forces, separat, silenciat, enfrontat, debilitat, minorisat, desvertebrat, marginat i quasi provocant en moltes ocasions la nostra propia autodestruccio. Afavorint les politiques, corrents i idees d'aquells que s'oponien i s'oponen a l'enaltiment de Valencia i de tot “lo valencià”.

Sense poder-ho remediar, esvarem una i atra volta en lo mateix, en lo de sempre, enfrontaments, menyspreu sistematic, autocompassio... quan tenim a persones formades i dedicades altruistament a la causa, a entitats que sobreviuen i han sobrevixcut a moltissims regims a base de pa i aigua, a pensadors i erudits de gran talla intelectual que no valorem com se mereixen... no deprenen. ¿Qué nos passa? ¿No som capaços de vore mes alla dels nostres nassos? Pareix que no sapiam embastar una a dretes.

El personalisme i la mediocritat politica han segut malauradament els nostres mes grans enemics, treballant la gran majoria de les voltes sense una estrategia, sense un guio predeterminat, en mes cor que cervell, i en conseqüencia, “sense sembra no hi ha collita”.

Les idees tenen de primar sobre els dirigents, “cadires”, sous o egos personals, canalisant els treballs i els objectius cap a una unitat d`accio que nos reporte mes resultats que els obtesos fins a hores d'ara. Sense unio, mai no guanyarà la causa valencianista.

Ningu ha sabut fer la tan necessaria “harmonia” dins de totes les families del valencianisme per a aünar esforços i colpejar en mes durea als nostres “enemics”. I aixo que s'ha intentat en varies ocasions, sense evidentment, resultats definitius.
Enemics ideologics que els tenim fora, pero tambe dins de les nostres files, uns perque no son verdaderament valencianistes, i atres per una mal entesa desmesura de zel que patim negativament; “hi ha amors que maten”.

En definitiva, no te sentit discutir entre “nosatres”, entre els valencianistes que en llinies generals lluitem i defenem l'identitat i la personalitat valenciana.
Tampoc te llogica esta desvertebracio associativa entre entitats naixcudes per a defendre l`essencia valenciana, esta marra d'accio tant social, cultural com politica que segurissim estic d'aço, involuntaria i inconscientment prou a sovint generem.

No hem sabut organisar-nos efectiva, convincent i energicament per a donar i fer arribar a la societat valenciana este nostre mensage valencianiste, esta idea politica, esta visio cultural, este orgull de ser i sentir-se valencià abans que res i davant de tot.

I la responsabilitat es i ha segut nostra; i a soles nostra. I continua sent-ho (escomençant per mi), perque trobe que no pareix que existixca gens ni miqueta de pressa en posar-se mans a la faena. A la faena “de la conciliacio”, de l'unio, de “la lluita conjunta”, i de la “germandat valencianista” que tanta falta nos fa per a dur a terme esta nostra creuada, este nostre increible treball de fer normal lo que hui per hui es anormal, donant solucions, i fent possible el contestar a eixa infinitat de “dogmes” existencials que atenallen als valencians, i que com un mal somi, es repetixen sense poder impedir que continuen engrossant eixa entelequia seua pancatalanista per a la nostra desesperacio.

Soc dels que presumixc d'optimisme, de perseverancia i d'esperança, perque l'esperança es lo ultim que se pert, o millor dit, lo ultim que se te de perdre.
Encara estem a temps, mentres no abandonem i continuem seguirem vivint, i vivint en l'esperança del triumf de la rao, i en este sentit tambe es veritat i just reconeixer-ho, ni estem en ventaja, ni nos sobra gent, ni mijos ni força. Es dir; “ni gent, ni forment, ni argent”. No estem per a prescindir de ningu ni de cap entitat valencianista.

Perque; reflexionem una miqueta al respecte... si estant com hem estat, hem aguantat i resistit contra “vent i maror”, sense desapareixer i sense recular de les nostres posicions ni un apiç, el dia que torne a florir la justicia posant a Valencia en el lloc que li correspon (perque eixe dia aplegarà, segurissim); Roma... “tornara a ardir”.

Ya es hora d'aünar forces, de tindre trellat, i molt de coneiximent, aixina com de perdonar certs erros comesos i de primar lo que de veritat mereix la pena i es important.

I... important es Valencia, i tot allo que fa que sigam una Nacio.

Per als que encara no ho tenen clar: ¡¡pas a la Nacio!!

2008-04-25T00:48:00.006+02:00

VII Época – Nº 40 – març de 1998.
Secció: Opinió.
5/Pàtria Nova.

Està clar que: valencià es tot aquell que per circumstancies de la vida naix, treballa o es relaciona en esta maravellosa terra, perque tots sabem que a fi de contes, valencià es el que viu i es desenrolla en la Nacionalitat Valenciana. Pero... ¿de qué val o servix un valencià que carix d'un minim sentiment de valencianitat?

Molts valencians tenen un buit jagant dins de la seua anima, un buit que, de fet no s'han adonat que el tenen, pero que fan gala inconscientment d'ell dia a dia.
De cap manera, el sentiment de valencianitat dels valencians, de molts valencians no s'hi troba en les accions quotidianes que definixen a un poble historicament configurat i clarament diferenciat del restant dels pobles de l'Estat espanyol.
En els carrers de tota la ciutat de Valencia, en molts pobles i en no poques comarques, els valencians se comporten com a lo que no han segut mai, castellans, o lo que es quasi lo mateix... espanyols.

Per a vergonya dels nostres antepassats, els valencians de hui som, ademes d'un poble conquistat per la força de les armes i anexionat per just dret de conquista, una Nacionalitat ensobinada a un centralisme salvage, que fins a hores d'ara ens humilia i ens dona de costat, afonant-nos cada vegada mes en unes politiques que no son per a nosatres, no son per als valencians.

Estes politiques servixen als interessos d'uns atres i als interessos d'una politica centralista i panespanyolista. Per aixo cal ser i sentir-se valencià abans que no res.

Hem d´entendre i vore que els valencians per gust o per disgust, ens agrade o no, hem tingut i tenim unes necessitats que no son cobertes per l'Estat, necessitats que van des del reconeiximent public d'aspectes culturals, fins a unes infraestructures (per eixemple) en ports i aeroports que nos facen molt mes competitius de lo que ya som. Son necessitats generals per a despuntar en tota Espanya i Europa i, en poc temps en lo mon sancer.

La trist impressio d'una Valencia de segona que tenim quan eixim fora de la nostra terra s'ha d'acabar.

Ens tallen les ales per por a que ixcam volant, i perque aixina ens controlen millor, som a totes llums... molt mes comodos de governar.

Basicament, es practicament impossible parar el progres, i evidentment el canvi que ve relacionat en ell. Per aixo s'ha d'anar progressant i millorant en tots els camps, hem de recorrer molt de cami encara i, a modo d'eixemple podriem anar deixant, en el nostre himne, d'ofrenar noves glories a Espanya, per a ofrenar noves glories a nostra terra; la Nacio Valenciana i, obrir pas a la Nacio que avança en marcha triumfal. Ya es hora, ¿no?