Dimecres, 9 d´octubre de 2002
Secció: “Especial 9 d´octubre”
12/Diario de Valencia.
Des de que fa decades s'intentà impulsar el valencianisme tant politic com cultural, nos hem estat topetant irremediablement sempre en la mateixa “pedra”.
“Pedra” que nos a minvat les forces, separat, silenciat, enfrontat, debilitat, minorisat, desvertebrat, marginat i quasi provocant en moltes ocasions la nostra propia autodestruccio. Afavorint les politiques, corrents i idees d'aquells que s'oponien i s'oponen a l'enaltiment de Valencia i de tot “lo valencià”.
Sense poder-ho remediar, esvarem una i atra volta en lo mateix, en lo de sempre, enfrontaments, menyspreu sistematic, autocompassio... quan tenim a persones formades i dedicades altruistament a la causa, a entitats que sobreviuen i han sobrevixcut a moltissims regims a base de pa i aigua, a pensadors i erudits de gran talla intelectual que no valorem com se mereixen... no deprenen. ¿Qué nos passa? ¿No som capaços de vore mes alla dels nostres nassos? Pareix que no sapiam embastar una a dretes.
El personalisme i la mediocritat politica han segut malauradament els nostres mes grans enemics, treballant la gran majoria de les voltes sense una estrategia, sense un guio predeterminat, en mes cor que cervell, i en conseqüencia, “sense sembra no hi ha collita”.
Les idees tenen de primar sobre els dirigents, “cadires”, sous o egos personals, canalisant els treballs i els objectius cap a una unitat d`accio que nos reporte mes resultats que els obtesos fins a hores d'ara. Sense unio, mai no guanyarà la causa valencianista.
Ningu ha sabut fer la tan necessaria “harmonia” dins de totes les families del valencianisme per a aünar esforços i colpejar en mes durea als nostres “enemics”. I aixo que s'ha intentat en varies ocasions, sense evidentment, resultats definitius.
Enemics ideologics que els tenim fora, pero tambe dins de les nostres files, uns perque no son verdaderament valencianistes, i atres per una mal entesa desmesura de zel que patim negativament; “hi ha amors que maten”.
En definitiva, no te sentit discutir entre “nosatres”, entre els valencianistes que en llinies generals lluitem i defenem l'identitat i la personalitat valenciana.
Tampoc te llogica esta desvertebracio associativa entre entitats naixcudes per a defendre l`essencia valenciana, esta marra d'accio tant social, cultural com politica que segurissim estic d'aço, involuntaria i inconscientment prou a sovint generem.
No hem sabut organisar-nos efectiva, convincent i energicament per a donar i fer arribar a la societat valenciana este nostre mensage valencianiste, esta idea politica, esta visio cultural, este orgull de ser i sentir-se valencià abans que res i davant de tot.
I la responsabilitat es i ha segut nostra; i a soles nostra. I continua sent-ho (escomençant per mi), perque trobe que no pareix que existixca gens ni miqueta de pressa en posar-se mans a la faena. A la faena “de la conciliacio”, de l'unio, de “la lluita conjunta”, i de la “germandat valencianista” que tanta falta nos fa per a dur a terme esta nostra creuada, este nostre increible treball de fer normal lo que hui per hui es anormal, donant solucions, i fent possible el contestar a eixa infinitat de “dogmes” existencials que atenallen als valencians, i que com un mal somi, es repetixen sense poder impedir que continuen engrossant eixa entelequia seua pancatalanista per a la nostra desesperacio.
Soc dels que presumixc d'optimisme, de perseverancia i d'esperança, perque l'esperança es lo ultim que se pert, o millor dit, lo ultim que se te de perdre.
Encara estem a temps, mentres no abandonem i continuem seguirem vivint, i vivint en l'esperança del triumf de la rao, i en este sentit tambe es veritat i just reconeixer-ho, ni estem en ventaja, ni nos sobra gent, ni mijos ni força. Es dir; “ni gent, ni forment, ni argent”. No estem per a prescindir de ningu ni de cap entitat valencianista.
Perque; reflexionem una miqueta al respecte... si estant com hem estat, hem aguantat i resistit contra “vent i maror”, sense desapareixer i sense recular de les nostres posicions ni un apiç, el dia que torne a florir la justicia posant a Valencia en el lloc que li correspon (perque eixe dia aplegarà, segurissim); Roma... “tornara a ardir”.
Ya es hora d'aünar forces, de tindre trellat, i molt de coneiximent, aixina com de perdonar certs erros comesos i de primar lo que de veritat mereix la pena i es important.
I... important es Valencia, i tot allo que fa que sigam una Nacio.
Secció: “Especial 9 d´octubre”
12/Diario de Valencia.
Des de que fa decades s'intentà impulsar el valencianisme tant politic com cultural, nos hem estat topetant irremediablement sempre en la mateixa “pedra”.
“Pedra” que nos a minvat les forces, separat, silenciat, enfrontat, debilitat, minorisat, desvertebrat, marginat i quasi provocant en moltes ocasions la nostra propia autodestruccio. Afavorint les politiques, corrents i idees d'aquells que s'oponien i s'oponen a l'enaltiment de Valencia i de tot “lo valencià”.
Sense poder-ho remediar, esvarem una i atra volta en lo mateix, en lo de sempre, enfrontaments, menyspreu sistematic, autocompassio... quan tenim a persones formades i dedicades altruistament a la causa, a entitats que sobreviuen i han sobrevixcut a moltissims regims a base de pa i aigua, a pensadors i erudits de gran talla intelectual que no valorem com se mereixen... no deprenen. ¿Qué nos passa? ¿No som capaços de vore mes alla dels nostres nassos? Pareix que no sapiam embastar una a dretes.
El personalisme i la mediocritat politica han segut malauradament els nostres mes grans enemics, treballant la gran majoria de les voltes sense una estrategia, sense un guio predeterminat, en mes cor que cervell, i en conseqüencia, “sense sembra no hi ha collita”.
Les idees tenen de primar sobre els dirigents, “cadires”, sous o egos personals, canalisant els treballs i els objectius cap a una unitat d`accio que nos reporte mes resultats que els obtesos fins a hores d'ara. Sense unio, mai no guanyarà la causa valencianista.
Ningu ha sabut fer la tan necessaria “harmonia” dins de totes les families del valencianisme per a aünar esforços i colpejar en mes durea als nostres “enemics”. I aixo que s'ha intentat en varies ocasions, sense evidentment, resultats definitius.
Enemics ideologics que els tenim fora, pero tambe dins de les nostres files, uns perque no son verdaderament valencianistes, i atres per una mal entesa desmesura de zel que patim negativament; “hi ha amors que maten”.
En definitiva, no te sentit discutir entre “nosatres”, entre els valencianistes que en llinies generals lluitem i defenem l'identitat i la personalitat valenciana.
Tampoc te llogica esta desvertebracio associativa entre entitats naixcudes per a defendre l`essencia valenciana, esta marra d'accio tant social, cultural com politica que segurissim estic d'aço, involuntaria i inconscientment prou a sovint generem.
No hem sabut organisar-nos efectiva, convincent i energicament per a donar i fer arribar a la societat valenciana este nostre mensage valencianiste, esta idea politica, esta visio cultural, este orgull de ser i sentir-se valencià abans que res i davant de tot.
I la responsabilitat es i ha segut nostra; i a soles nostra. I continua sent-ho (escomençant per mi), perque trobe que no pareix que existixca gens ni miqueta de pressa en posar-se mans a la faena. A la faena “de la conciliacio”, de l'unio, de “la lluita conjunta”, i de la “germandat valencianista” que tanta falta nos fa per a dur a terme esta nostra creuada, este nostre increible treball de fer normal lo que hui per hui es anormal, donant solucions, i fent possible el contestar a eixa infinitat de “dogmes” existencials que atenallen als valencians, i que com un mal somi, es repetixen sense poder impedir que continuen engrossant eixa entelequia seua pancatalanista per a la nostra desesperacio.
Soc dels que presumixc d'optimisme, de perseverancia i d'esperança, perque l'esperança es lo ultim que se pert, o millor dit, lo ultim que se te de perdre.
Encara estem a temps, mentres no abandonem i continuem seguirem vivint, i vivint en l'esperança del triumf de la rao, i en este sentit tambe es veritat i just reconeixer-ho, ni estem en ventaja, ni nos sobra gent, ni mijos ni força. Es dir; “ni gent, ni forment, ni argent”. No estem per a prescindir de ningu ni de cap entitat valencianista.
Perque; reflexionem una miqueta al respecte... si estant com hem estat, hem aguantat i resistit contra “vent i maror”, sense desapareixer i sense recular de les nostres posicions ni un apiç, el dia que torne a florir la justicia posant a Valencia en el lloc que li correspon (perque eixe dia aplegarà, segurissim); Roma... “tornara a ardir”.
Ya es hora d'aünar forces, de tindre trellat, i molt de coneiximent, aixina com de perdonar certs erros comesos i de primar lo que de veritat mereix la pena i es important.
I... important es Valencia, i tot allo que fa que sigam una Nacio.
